Aznar, ajuda o entrebanc?

La majoria de partits, no només busquen la participació en la campanya, de personatges mediàtics desvinculats totalment de la política, per fer créixer el nombre de votants. També s'aferren a aquells símbols del seu propi partit com poden ser Felipe González al PSOE o José María Aznar al PP.

En aquest segon cas, l'estratègia no els hi està sortint gaire bé. L'ex-president del govern, José María Aznar, es troba aquests dies de gira per Espanya recolzant els candidats del seu partit. En principi, això hauria de ser positiu pel partit ja que es tracta d'un personatge carismàtic per aquelles persones incondicionals del PP, però, si cada cosa que diu, ha de ser desmentida i matitzada per ell mateix al cap d'unes hores, no anem bé. Concretament, em refereixo a les dues "ficades de pota" que el personatge en qüestió ha protagonitzat en aquest últim mes.

La primera, en un acte celebrat ja fa uns dies, on per voler defensar el vi espanyol, es va carregar la campanya que la DGT està intentant impulsar, amb poc èxit, durant els últims anys i que diu " Si bebes, no conduzcas". L'altre posada de pota, ha estat desmentida avui. Aznar era acusat d'haver dit en un acte celebrat ahir a Calatayud, que s'hauria de tornar als temps de la guerra civil. En fí, que a vegades, per ajudar, val més tenir la boca tancada.

Municipis orfes

Mentre que tot l'estat està fart de cartells electorals, espais propagandístics a la tele, debats televisius, famosos mullant-se cap a un costat o un altre, enquestes a dojo,....i tots ens preparem per anar a les urnes diumenge, trobem una gran quantitat de petits municipis en els que els seus habitants no exerciran el dret de vot.

El motiu de no acudir a les urnes no és altre que la manca de candidats per a l'alcaldía de petits municipis. Personalment, trobo lamentable que els principals partits s'estiguin barallant per assolir les alcaldíes i els governs de les principals ciutats i regions de l'estat, mentre que molts pobles rurals es deixen a la mà de Déu. És ja prou conegut aquest èxode del camp a la ciutat, però crec que no podem oblidar-nos definitivament del camp ja que, si d'alguna manera, el camp necessita de la ciutat, aquesta també del camp. Tot i que en el fons, si ens parem a pensar fredament, els habitants d'aquests pobles no es poden arribar a imaginar els maldecaps que s'estalvien...

En el següent document, tenim exemples d'aquests municipis per als quals, el 27 de maig, serà un diumenge més:

http://www.elmundo.es/especiales/2007/05/elecciones_mayo_2007/2007/05/24/seccion_03/1180005967.html

Amics per sempre

L’arquebisbe i rector de la universitat catòlica de València ha comentat, que només obrirà la facultat de Medicina si guanya el PP les eleccions valencianes. Primer va ser Eclestone i ara l’arquebisbe, el partit de Camps està duent a terme una campanya basada en pressions sobre l’electorat. Sinó ens voteu, no tindreu..no tindreu...no tindreu...

Crec que haurien d'oblidar-se d’anar fent “amiguets” que els ajudin a menjar el cap als votants, tot i que alguns ho han estat tota la vida, i fer una campanya basada en mostrar el seu programa a la ciutadania i on es tractin temes propers i necessaris per a la societat valenciana. La Fórmula 1 i la facultat de Medicina poden aportar diners i ensenyança però actualment, la Comunitat Valenciana té problemes molt més greus que no han de quedar soterrats sota promeses banals.

PP-Eclestone, llaç inseparable?

Des de sempre, l’arribada de les eleccions ha fet que els candidats desenvolupin uns discursos carregats de promeses i projectes ambiciosos. Normalment, relacionades amb futures accions que afavoreixin a la ciutadania. Però, sorprenentment, per a les properes, el PP de València s’ha desmarcat amb accions pròpies més d’eleccions en un equip de futbol que d’unes eleccions autonòmiques.

Els equips de futbol basen les seves campanyes en fitxatges mediàtics. El PP de València ha adoptat aquesta forma d’actuar i ha pactat amb el president de la Fórmula 1, Bernie Eclestone, que si el candidat Camps és elegit, hi haurà un gran premi a la ciutat de València que passarà a dir-se, Gran Premi d’Europa. Res de promeses socials, ni econòmiques sinó promeses mediàtiques.

No se si això li servirà al PP per guanyar vots o no però intentar comprar al votant amb fitxatges que amaguen la veritable realitat del club o la comunitat o trobo molt poc ètic.

Personatges mediàtics!!!

Per aquestes eleccions, s’ha posat de moda que els partits utilitzin personatges mediàtics amb interessos polítics. Avui, 14 de maig, el País publica alguns exemples d’aquest fet en la seva edició digital.

El primer exemple que publiquen, és el del ex-futbolista, Gica Craioveanu, que es presenta com a número 2 de la llista del PP a Getafe. L’elecció del romanès, no ha estat a l’atzar sinó que ha estat ben meditada. Quina casualitat que sigui escollit per aquestes eleccions, que són les primeres en que poden votar els romanesos. Maria de la Pau Janer o Rosa León són altres exemples.

Aquests personatges seran molt bons en les seves professions, però tinc seriosos dubtes sobre l’eficàcia d’aquests en càrrecs amb tanta responsabilitat com és el de polític, i és que a l’actualitat, hi ha dues professions a les que sempre podrem acudir en cas de penúries, una és la de cantant i l’altre la de polític.

Aquí us adjunto alguns dels exemples que constaten el que hem tractat en aquesta entrada:

http://www.elpais.com/fotogaleria/Caras/famosas/listas/electorales/3866-7/elpgal/

El paradís somiat

El piso más pequeño y más caro está en Barcelona, mide 11 m2 y vale 82.000 euros

Madrid. (EFECOM).- El piso más pequeño y más caro anunciado en Internet mide 11 metros cuadrados, cuesta 82.000 euros y está ubicado en el barrio barcelonés del Raval, según datos del portal inmobiliario Fotocasa.es. En esta misma página se anuncia otro "minipiso" de 16 metros cuadrados, que se vende por 120.250 euros y se encuentra en la zona del Poble Sec (Barcelona). También en Madrid se pueden encontrar ofertas de este tipo, como la de una vivienda situada en el barrio de Lavapiés, de 15 metros cuadrados y con un precio de 57.000 euros.

Aquesta notícia ha estat destacada en tots els mitjans de comunicació durant la nit del dilluns 7 de maig i avui, 8 de maig.

El tema immobiliari i el creixement dels preus dels pisos, ( tot i que s'està dient que s'estan estabilitzant), ha estat i estan sent en aquests últims anys, una de les preocupacions principals de la població espanyola. Per aquesta proximitat de la població, els mitjans de comunicació s'han fet ressó de tot allò relacionat. Un exemple clar és aquesta notícia recent a la que li dedico el següent article.

El paradís somiat

Dilluns passat, em va trucar el meu fill per informar-me d’una gran notícia. Després d’haver mirat i remirat bona part dels pisos en venda de Barcelona, després d’haver tingut el seu primer contacte amb un diari tot llegint la secció de classificats d’aquest, i després de que un servidor hagués d’aguantar moltes rabietes del personatge en qüestió, per fi, havia trobat pis.

La notícia prometia. Si per a ell significava treure’s un pes de sobre, jo em sentia com si pogués volar. Per fi el meu fill volava del meu costat i jo podria gaudir d’una independència somiada. Però a l’arribar al que, el meu estimat fill considerava pis, em vaig portar una gran sorpresa. Com deia algú, qui no es conforma, és perquè no vol.

El pis tenia 11 metres quadrats i costava 13 quilos. No entenc com els joves d’avui dia, poden deixar-se enredar per aquests ocellots immobiliaris capaços de considerar arbre un bonsai.

El món va al revés, des de les primeres civilitzacions, els humans hem buscat les regions que ens proporcionessin unes majors condicions de vida per assentar-nos de manera gratuïta, en canvi, a l’actualitat, paguem una milionada i truquem al pare per donar-li una Bona Nova quan trobem un pis més petit que la plaça del pàrquing.

Mai es sap, potser això arribarà a ser positiu. Si algun dia ens acabem carregant la nostre meravellosa Terra, potser seran ells, els propietaris que viuen en aquests “pisos”, els que millor s’adaptaran a les noves condicions de vida en que ens puguem trobar. Potser encara haurem de donar les gracies a aquests empresaris, per adaptar-nos els fills a condicions de vida més adverses ja que, com deia Darwin, només sobreviuran aquells que sàpiguen adaptar-se millor a les condicions de vida que es puguin anar trobant.

De cara a evitar traumes, futurs pares, vostès que encara esteu a temps, comenceu a adaptar al vostre fill des de ben petit ja que, això és com aprendre anglès, com més preparats pugin des de petits, més problemes s’estalviaran de grans i menys traumes tindran a l’hora de buscar pis.


Capsa de sabates

Siguem positius. L’amor és més intens quan es produeix dintre d’una capsa de sabates. L’amor és més plaent quan es produeix un contacte físic entre les dues parts. Donem gràcies al sistema per ajudar-nos a gaudir de l’amor d’una manera més intensa.

La televisió, factor clau en els processos electorals!!!

La influència dels mitjans de comunicació sobre la població, ha fet que aquests, hagin estat des de sempre, un instrument clau per la política i, sobretot, en els processos electorals.

Una mostra d'això, l'hem pogut veure en les recents eleccions presidencials franceses. El debat electoral televisiu entre els dos principals candidats pocs dies abans de que l'electorat voti, és una tradició i un dels elements claus dintre de les campanyes electorals dels candidats.

A França, el debat sempre es porta a terme cinc dies abans del dia electoral i és un cara a cara entre els dos candidats que han superat la primera volta i es disputen la segona.

Aquesta vegada, eren el conservador Nicolas Sarkozy i la socialista Segolene Royal els que el van protagonitzar.

El debat va tenir moments de tensió entre els candidats i en ell, es va parlar dels eixos principals de la campanya. El debat televisiu que va ser en obert, va ser, una vegada més, tot un èxit ja que va ser seguit per 25 milions de persones, és a dir, per més d'un terç de la població francesa. 1 de cada 3 francesos estava veient el debat el dia 2 de maig, un fet només equiparable a la final del mundial de futbol d'Alemanya 2006 que va enfrontar a la mateixa França amb Itàlia.

Aquest fet fa que aquests debats, siguin l'instrument més adient que els candidats tenen per vendre les seves idees ja que mouen masses. Tot i això, cal dir que en aquest cas, el debat no va fer canviar la intenció de vot de la gent. Les eleccions del 6 de maig, han fet complir els pronòstics anteriors al cara a cara.

En altres estats com l'espanyol, els debats televisius entre candidats no són habituals, tot i que si que s'han produït en alguna ocasió. ( ex: campanya electoral autonòmica a Catalunya). Tot i això, en ells, els mitjans de comunicació també són un element clau i utilitzat pels polítics. Els exemples més recents, els dos programes especials emesos per televisió en els que el president del govern, J.R. Zapatero i el cap de l'oposició, Mariano Rajoy, contestaven preguntes dels ciutadans.

Per tant, cal dir que, si en bona part els mitjans de comunicació s'alimenten del món polític, els polítics per la seva banda, tindrien molts problemes si no disposessin dels mitjans per expressar-se. No deixa de ser, un cercle viciós...